martes, 15 de enero de 2013

CICERÓ


Per a Ciceró l'oratòria llatina, com a gènere literari, comença amb Cató el Censor
(primera meitat del segle II a. C.), anomenat així perquè des del seu càrrec de censor
vetllava per la puresa dels costums romans enfront de l'hel·lenització creixent de la
societat.

Les fortes convulsions polítiques del segle I a. C. van dur l'edat d'or de l'oratòria
llatina. La República era amenaçada pels successius cabdills militars que buscaven
imposar el seu poder personal. Els nombrosos processos implicaven membres de la
classe dirigent, les lluites en el senat, el desenvolupament de la propaganda política
feien de l'eloqüència una arma temible, l'única que es podia oposar a la força de les
armes. 

L'estil àtic, ensenyat a Atenes, era sobri, sense èmfasi. El seu principal representant
va ser Juli Cèsar. 
L'estil asianista, de les escoles de l'Àsia Menor era abundant i florit. El principal orador
d'aquest corrent va ser Hortensi, sovint rival de Ciceró.
L'estil rodi, propi de l'illa de Rodes, era a mig camí de la sequedat àtica i la
sobreabundància asianista. Hi va pertànyer Ciceró.


Aquests són uns quants dels 58 discursos conservats de Ciceró

Verrines (InVerrem)                                                                                             
Algun temps després d'exercir la magistratura de qüestor els sicilians van acudir a ell
perquè actués com a fiscal contra Verres quan aquest va deixar el càrrec de
governador de Sicília i va ser acusat de corrupció, ja que, mentre va administrar l'illa,
va expoliar i vexar els seus habitants. Aquest era el procés que necessitava Ciceró
per fer-se famós a Roma, just quan aspirava a ser elegit edil, i per això va aplicar-se
al cas amb totes les seves forces. El seu zel va donar un èxit fulminant: només amb el
primer discurs i la presentació d'un nombre aclaparador de testimonis va aconseguir
que Verres s'exiliés sense esperar sentència. De tota manera Ciceró va publicar, a
partir del material recollit, uns altres cinc discursos contra Verres, en els quals donava
detalls de tots els excessos comesos per Verres a Sicília: recaptació abusiva
d'impostos, robatori d'obres d'art dels temples, tortures... Els discursos mostren un
estil encara no prou madur, amb un excés d'efectes.

Catilinàries(InCatilinam) 
Durant el seu consolat, Catilina, candidat del partit popular que havia estat derrotat a
les eleccions, va disposar-se a prendre el poder per la força amb el suport de
nombrosos partidaris. Ciceró en quatre discursos davant el senat va descobrir la
conjuració, va fer fugir de Roma Catilina, va aconseguir la pena de mort per als
conjurats que havien restat a Roma i va desmantellar així la seva organització.


Filípiques(InM.Antoniumorationes)                                 
Són els catorze discursos que Ciceró va redactar contra Antoni. El nom de Filípiques
va ser donat establint un paral·lel amb les Filípiques de Demòstenes, el conjunt de
discursos que aquest orador atenès va pronunciar per salvar la llibertat de Grècia
davant l'amenaça de Filip II de Macedònia. Tal designació demostra que Ciceró va
aconseguir igualar el seu model grec. Arreu d'aquests discursos són presents els
temes filosòfics més tractats per Ciceró. L'íntima aliança aconseguida entre retòrica i
filosofia fan de les Filípiques l'obra mestra de l'eloqüència de Ciceró.

viernes, 11 de enero de 2013

LA POESIA ÈPICA


Un poema èpica és un poema llarg, format de milers de versos, que ens parla de les
proeses i les aventures dels herois i personatges mitològics d’una edat molt llunyana,
sense temps visible. La poesia èpica llatina, com sovint passa, es basa en la poesia
grega, sobretot en els referents homèrics, la Ilíada i l’Odissea, que ens expliquen el
cicle troià i la tornada d’Ulisses a casa. El vers que s’utilitza en aquests poemes és
l’hexàmetre, un vers format per sis parts (o peus). Homer serà el model que seguiran
els autors llatins.


El segle d'or de la literatura llatina transcorra durant la època augusta o daurada del període comprès entre la mort de Ciceró  (43 aC) i la d’August (14 dC). Els romans, cansats com estaven de les guerres civils  interminables, van poder gaudir de la pau d’August, qui va ser el primer  a alliberar  Roma del clima d’incertesa que les diverses faccions mantenien. Això va afavorir
també la transformació de la literatura. Un dels amics d’August va ser Mecenes, ric
defensor de les arts, i entre els protegits de Mecenes s’hi van comptar Virgili i Horaci.
Aquests dos poetes i l’historiador Tit Livi van produir obres destinades a infondre als
romans l’antiga moralitat i a imbuir-los d’orgull patriòtic.

martes, 4 de diciembre de 2012

L'ELOQÜÈNCIA

Com els altres gèneres, la retòrica va passar de Grècia a Roma.
Era en l'educació escolar on s'estudiava l'oratòria per després poder passar a fer carrera política. Aquesta era útil per temes judicials i qüestions polítiques que es decidien després de llargues deliberacions.
dels discurços que es conserven la major part són de Ciceró, els més important de tots els oradors.

 


lunes, 26 de noviembre de 2012

ELS PRINCIPALS AUTORS DEL TEATRE




PLAUTE

Plaute va viure entre els segles III i II a.C. (250-184 a.C.). Va ser l'autor que més
èxit va tenir entre el públic ja que les seves obre eren comèdies destinades a les classes baixes on s'utilitzava un llatí molt coloquial i un llenguatge vigorós i expressiu que va des de l'obscenitat i l'insult
més groller a l'estil líric i la paròdia de la tragèdia.
La seva única finalitat no era didàctica ni moral, només volia divertr i fer riure el públic.
Actualment es conserven 21 de les seves comèdies. Algunes de les més importants serien les següents:


• Aulularia (La comèdia de l'olla): un vell anomenat Euclió troba una olla plena d'or a casa seva i ho manté en secret per por que no la hi robin. Promet la seva filla a un veí ric, Megador, sense saber que està embarassada del nebot d'aquest.

• Amphitruo (Amfitrió): és la única comèdia antiga conservada amb argument basat en un mite. Júpiter pren la forma d'Amfitrió  per unir-se a la seva fidel esposa, anomenada Alcumena, mentre que Mercuri, sota la figura de Sòsia, esclau d'Amfitrió, vigila l'entrada de la casa. L'obra acaba amb el part doble d'Alcumena, en el qual neixen dos bessons. Un d'ells, Hèrcules, és fill de Júpiter; l'altre, d'Amfitrió.

• Bacchides (Les Baquis): Dos joves tenen relacions amb dues prostitutes bessones anomenades Baquis. Crísal, l'esclau d'un d'ells, Mnesíloc, pren amb enganys al seu vell amo Nicòbul diners per salvar una de les Baquis d'un soldat que l'ha comprada.

• Miles gloriosus (El soldat fanfarró).

• Menaechmi. (Els bessons).


Els personatges de Plaute són simples estereotips, iguals en cada comèdia. Respecte als  models grecs, tendents al realisme, l'autor romà potencia aquells personatges còmics com l'esclau o el paràsit, alhora que exagera, de manera fins i tot grotesca, certs trets ridículs d'aquests mateixos o d'altres personatges (la voracitat del paràsit, la vanitat del soldat, etc.),


TERENCI

Terenci, d'origen nord-africà, va viure al s. II a.C. (m. 159 a.C.). Va ser esclau d'un senador que aviat li va donar la llibertat. Va morir jove, als 25 o 35 anys en un viatge a Grècia, segons algunes versions a causa d'un naufragi. 
Terenci no va aconseguir tant d'èxit com Plaute, perquè era un autor proper a la noblesa i més allunyat del poble, amb un llengua més culta i una gran preocupació moral. Tot i que tots dos tenen els mateixos models de la Comèdia Nova grega, les diferències entre les obres de l'un i de l'altre són molt grans, fet que demostra la llibertat creativa dels còmics romans. Terenci tendia a suavitzar la comicitat buscant més el somriure que les grans riallades.

Va escriure sis comèdies:
• Adelphoi (Els germans),
• Andria (La noia d'Andros),
• Eunuchus (L'eunuc)
• Hecyra (La sogra),
• Heautontimorumenos (El qui es tortura a ell mateix),
• Phormio (Formió).

jueves, 22 de noviembre de 2012

L'HEXÀMETRE


l’hexàmetre és el vers que es fa servir a Grècia i a Roma per fer la poesia èpica.

La poesia èpica (epopeia) és un poema format per milers de versos (hexàmetres) que tracta sobre herois, deus, llegendes, mites o monstres i per tant acaba sent sempre una narració.

Al segle VIII aC. Homer  va escriure dos enormes poemes èpics, l’Ilíada i Odissea i 800 anys després, al segle I aC. Virgili agafa la aquests dos poemes i els fusiona en un sol llibre, l'Enèida. Aquests són els tres grans poemes èpics de la literatura clàssica, escrits amb el mateix tipus de vers.

Per fer un vers es té en compta la quantitat vocàlica que es divideix en vocals breus (vocals amb una petita u sobre la lletra) i vocals llargues (vocals amb una línia a sobre de la lletra).


combinacions entre dos vocals:
 --
uu
-u
u-

combinacions entre tres vocals:
---
uuu
--u
uu-
-u-
u-u
-uu
u--

Les dues combinacions més famoses son el peu espondeu (--) i peu tàctil(-uu)

L’hexàmetre (sis-mesures) és un vers format per sis peus (cada una de les parts en que es divideix un vers) que han de ser forçosament per peus dàctils o espondeus)
el vers té entre 12 i 18 vocals (--/-uu/-uu/--/-uu/--)



martes, 20 de noviembre de 2012

ELS GÈNERES TEATRALS



El teatre llatí és fill del teatre grec ja que al 240 aC. es van representar una comèdia i una tragèdia adaptades del grec per Livi Andronic sent aquestes les primeres representacions teatrals en la llengua de l’imperi.
Els gèneres tràgic i còmic, que constituïen el teatre culte, van continuar seguint els models grecs, però hi va haver una altra tradició de teatre nascuda a Itàlia i de caràcter popular, de la qual sorgeixen la fabula atellana i el mim. 
                    


         LA COMÈDIA LLATINA


La comèdia romana imita la Comèdia Nova grega, el principal autor de la qual va ser Menandre. Tant l'una com l'altra són una comèdia de caràcters amb un argument d'embolics i confusions. Sempre acaba amb un final feliç, sovint amb la trobada d'un pare amb un fill seu o una filla que havia perdut quan era petit, reconeixent-los per un marca o un objecte. També acostuma a haver-hi un conflicte amorós: una parella d'enamorats als quals el seu pare no els deixa casar-se. 
Els personatges són arquetípics: el vell de mal geni, el seu astut esclau que sempre l'enganya i li pren diners, el noi i la noia, el militar fatxenda, la prostituta, l'alcavot sense escrúpols.

Els autors romans partien d'un original grec, però no es limitaven a traduir-lo al peu de la lletra, sinó que el tractaven amb molta llibertat (contaminatio): allargaven o escurçaven els diàlegs o els monòlegs i podien introduir en una obra una escena o un personatge d'alguna altra comèdia grega, cosa possible pel caràcter recurrent de temes i personatges. Els personatges tenen noms grecs, molt complicats i ridículs per als romans, els actors porten els vestits típics grecs, el lloc de l'acció és sempre una ciutat grega.



         LA TRAGÈDIA LLATINA

La tragèdia no va tenir entre els romans l'èxit de públic de la comèdia. El seu moment d'esplendor va ser durant la república, en què s'hi van dedicar autors com Nevi i Enni, el qual va escriure, entre altres, la praetexta titulada Sabinae.
Cal distingir dos tipus de tragèdia segons la seva temàtica:
  • fabula palliata: s'inspirava directament en els grans tràgics atenesos, especialment en Eurípides. Així doncs, els seus arguments provenien dels mites grecs.
  • fabula praetexta: tractava d'algun episodi de la història de Roma, i per tant era originalment llatina, encara que sí que va prendre l'estructura de les tragèdies gregues.

lunes, 19 de noviembre de 2012

EL TEATRE


L'evolució del teatre romà va des d'un edifici desmontable de fusta fins al segle 1 a.C. en que, a Roma, es van començar a construir teatres de pedre trets del model grec.

Diferències entre teatre grec i romà:





Tant el teatre grec com el romà eren a l'aire lliure. Tant sols es cobria de vegadesamb una lona. La cauea solia estar dividida en tres sectors per a públics de diferentsclasses socials: les classes altes a les grades més pròximes a l'escenari i les classesbaixes en la resta.

A Roma el més important va ser el de Pompeu, amb una capacitat per a 27.000espectadors. A la península Ibèrica els més ben conservats són el de Mèrida (5.500espectadors) i el de Sagunt. En canvi les restes del de Tàrraco es troben moltmalmeses.