L'ELOQÜÈNCIA

Com els altres gèneres, la retòrica va passar de Grècia a Roma.
Era en l'educació escolar on s'estudiava l'oratòria per després poder passar a fer carrera política. Aquesta era útil per temes judicials i qüestions polítiques que es decidien després de llargues deliberacions.
dels discurços que es conserven la major part són de Ciceró, els més important de tots els oradors.

 

ELS PRINCIPALS AUTORS DEL TEATRE

PLAUTE

Plaute va viure entre els segles III i II a.C. (250-184 a.C.). Va ser l'autor que més

èxit va tenir entre el públic ja que les seves obre eren comèdies destinades a les classes baixes on s'utilitzava un llatí molt coloquial i un llenguatge vigorós i expressiu que va des de l'obscenitat i l'insult

més groller a l'estil líric i la paròdia de la tragèdia.

La seva única finalitat no era didàctica ni moral, només volia divertr i fer riure el públic.

Actualment es conserven 21 de les seves comèdies. Algunes de les més importants serien les següents:

• Aulularia (La comèdia de l'olla): un vell anomenat Euclió troba una olla plena d'or a casa seva i ho manté en secret per por que no la hi robin. Promet la seva filla a un veí ric, Megador, sense saber que està embarassada del nebot d'aquest.

• Amphitruo (Amfitrió): és la única comèdia antiga conservada amb argument basat en un mite. Júpiter pren la forma d'Amfitrió  per unir-se a la seva fidel esposa, anomenada Alcumena, mentre que Mercuri, sota la figura de Sòsia, esclau d'Amfitrió, vigila l'entrada de la casa. L'obra acaba amb el part doble d'Alcumena, en el qual neixen dos bessons. Un d'ells, Hèrcules, és fill de Júpiter; l'altre, d'Amfitrió.

• Bacchides (Les Baquis): Dos joves tenen relacions amb dues prostitutes bessones anomenades Baquis. Crísal, l'esclau d'un d'ells, Mnesíloc, pren amb enganys al seu vell amo Nicòbul diners per salvar una de les Baquis d'un soldat que l'ha comprada.

• Miles gloriosus (El soldat fanfarró).

• Menaechmi. (Els bessons).

Els personatges de Plaute són simples estereotips, iguals en cada comèdia. Respecte als  models grecs, tendents al realisme, l'autor romà potencia aquells personatges còmics com l'esclau o el paràsit, alhora que exagera, de manera fins i tot grotesca, certs trets ridículs d'aquests mateixos o d'altres personatges (la voracitat del paràsit, la vanitat del soldat, etc.),

altres webs: http://ca.wikipedia.org/wiki/Plaute
                   http://www.xtec.cat/~sgiralt/labyrinthus/roma/litterae/plautus.htm

TERENCI

Terenci, d'origen nord-africà, va viure al s. II a.C. (m. 159 a.C.). Va ser esclau d'un senador que aviat li va donar la llibertat. Va morir jove, als 25 o 35 anys en un viatge a Grècia, segons algunes versions a causa d'un naufragi. 

Terenci no va aconseguir tant d'èxit com Plaute, perquè era un autor proper a la noblesa i més allunyat del poble, amb un llengua més culta i una gran preocupació moral. Tot i que tots dos tenen els mateixos models de la Comèdia Nova grega, les diferències entre les obres de l'un i de l'altre són molt grans, fet que demostra la llibertat creativa dels còmics romans. Terenci tendia a suavitzar la comicitat buscant més el somriure que les grans riallades.

Va escriure sis comèdies:

• Adelphoi (Els germans),

• Andria (La noia d'Andros),

• Eunuchus (L'eunuc)

• Hecyra (La sogra),

• Heautontimorumenos (El qui es tortura a ell mateix),

• Phormio (Formió).

altres webs:http://ca.wikipedia.org/wiki/Terenci
                  http://www.xtec.cat/~sgiralt/labyrinthus/roma/litterae/terentius.htm

L'HEXÀMETRE

l’hexàmetre és el vers que es fa servir a Grècia i a Roma per fer la poesia èpica.

La poesia èpica (epopeia) és un poema format per milers de versos (hexàmetres) que tracta sobre herois, deus, llegendes, mites o monstres i per tant acaba sent sempre una narració.

Al segle VIII aC. Homer  va escriure dos enormes poemes èpics, l’Ilíada i Odissea i 800 anys després, al segle I aC. Virgili agafa la aquests dos poemes i els fusiona en un sol llibre, l'Enèida. Aquests són els tres grans poemes èpics de la literatura clàssica, escrits amb el mateix tipus de vers.

Per fer un vers es té en compta la quantitat vocàlica que es divideix en vocals breus (vocals amb una petita u sobre la lletra) i vocals llargues (vocals amb una línia – a sobre de la lletra).

combinacions entre dos vocals:

 --

uu

-u

u-

combinacions entre tres vocals:

---

uuu

--u

uu-

-u-

u-u

-uu

u--

Les dues combinacions més famoses son el peu espondeu (--) i peu tàctil(-uu)

L’hexàmetre (sis-mesures) és un vers format per sis peus (cada una de les parts en que es divideix un vers) que han de ser forçosament per peus dàctils o espondeus)

el vers té entre 12 i 18 vocals (--/-uu/-uu/--/-uu/--)

ELS GÈNERES TEATRALS

El teatre llatí és fill del teatre grec ja que al 240 aC. es van representar una comèdia i una tragèdia adaptades del grec per Livi Andronic sent aquestes les primeres representacions teatrals en la llengua de l’imperi.

Els gèneres tràgic i còmic, que constituïen el teatre culte, van continuar seguint els models grecs, però hi va haver una altra tradició de teatre nascuda a Itàlia i de caràcter popular, de la qual sorgeixen la fabula atellana i el mim. 

                    

         LA COMÈDIA LLATINA

La comèdia romana imita la Comèdia Nova grega, el principal autor de la qual va ser Menandre. Tant l'una com l'altra són una comèdia de caràcters amb un argument d'embolics i confusions. Sempre acaba amb un final feliç, sovint amb la trobada d'un pare amb un fill seu o una filla que havia perdut quan era petit, reconeixent-los per un marca o un objecte. També acostuma a haver-hi un conflicte amorós: una parella d'enamorats als quals el seu pare no els deixa casar-se. 

Els personatges són arquetípics: el vell de mal geni, el seu astut esclau que sempre l'enganya i li pren diners, el noi i la noia, el militar fatxenda, la prostituta, l'alcavot sense escrúpols.

Els autors romans partien d'un original grec, però no es limitaven a traduir-lo al peu de la lletra, sinó que el tractaven amb molta llibertat (contaminatio): allargaven o escurçaven els diàlegs o els monòlegs i podien introduir en una obra una escena o un personatge d'alguna altra comèdia grega, cosa possible pel caràcter recurrent de temes i personatges. Els personatges tenen noms grecs, molt complicats i ridículs per als romans, els actors porten els vestits típics grecs, el lloc de l'acció és sempre una ciutat grega.

         LA TRAGÈDIA LLATINA

La tragèdia no va tenir entre els romans l'èxit de públic de la comèdia. El seu moment d'esplendor va ser durant la república, en què s'hi van dedicar autors com Nevi i Enni, el qual va escriure, entre altres, la praetexta titulada Sabinae.

Cal distingir dos tipus de tragèdia segons la seva temàtica:

• fabula palliata: s'inspirava directament en els grans tràgics atenesos, especialment en Eurípides. Així doncs, els seus arguments provenien dels mites grecs.
• fabula praetexta: tractava d'algun episodi de la història de Roma, i per tant era originalment llatina, encara que sí que va prendre l'estructura de les tragèdies gregues.

EL TEATRE

L'evolució del teatre romà va des d'un edifici desmontable de fusta fins al segle 1 a.C. en que, a Roma, es van començar a construir teatres de pedre trets del model grec.

Diferències entre teatre grec i romà:

Tant el teatre grec com el romà eren a l'aire lliure. Tant sols es cobria de vegadesamb una lona. La cauea solia estar dividida en tres sectors per a públics de diferentsclasses socials: les classes altes a les grades més pròximes a l'escenari i les classesbaixes en la resta.

A Roma el més important va ser el de Pompeu, amb una capacitat per a 27.000espectadors. A la península Ibèrica els més ben conservats són el de Mèrida (5.500espectadors) i el de Sagunt. En canvi les restes del de Tàrraco es troben moltmalmeses.